TUBER UNCINATUM

Tuber aestivum/uncinatum fructifica en pràcticament tots els països d’Europa, no obstant això, existeixen dues varietats d’aquesta tòfona, la tòfona d’estiu (Tuber aestivum var. aestivum), que trobem principalment en climes mediterranis, sobretot a Espanya, sud de França i Itàlia i la tòfona de Borgonya (denominada Tuber uncinatum o T. aestivum var. uncinatum) de climes més freds centreeuropeus.

Sense entrar en polèmica sobre la seva classificació, ambdues espècies estan íntimament emparentades, presentant diferències a nivell d’hàbitat (zones més fresques i orgàniques per a T. uncinatum), a nivell morfològic (color de la gleba més fosca i xarxa d’ornamentació de les espores més desenvolupada en T. uncinatum) i a nivell organolèptic (amb gust i aroma més pronunciats i agradables en T. uncinatum) que, així mateix, es reflecteix en el preu de mercat, diferent per les 2 varietats, uns 50-70€/kg al recol·lector per a T. aestivum i fins a 200€/kg per a T. uncinatum.

Es creu que el miceli de T. uncinatum produeix diferents fructificacions successives al llarg de l’any, una primera a l’abril-maig que donaria tòfones “tipus aestivum”, de menor qualitat a la fi d’estiu, i una altra més tardana que es tradueix en la gran producció de tòfones d’octubre i novembre (encara que es poden trobar fins a febrer), més perfumades i de major qualitat, “tipus uncinatum”.

És factible que la teoria basada en l’existència de successius períodes de fructificació al llarg de l’any s’adapti al cicle biològic de la tòfona d’estiu, on l’inici de les primeres fructificacions es donaria a mitjan febrer i correspondrien a les tòfones recol·lectades al maig, seguida d’una etapa de fructificació principal a l’inici de la primavera que es traduiria en la campanya de recol·lecció típicament establerta entre juny i juliol.

De totes maneres la tòfona d’estiu fructifica ocasionalment a la tardor i també apareix barrejada amb els lots de tòfona negra, és a dir entre novembre i març, en diferents estadis de maduració. En aquestes dates hem trobat des de petites tòfones d’estiu a l’inici del seu desenvolupament, passant per tòfones “tipus aestivum” amb la gleba blanca característica, fins a les “tipus uncinatum”, amb la gleba més fosca.
Sobre tipus de sòl, la tòfona d’estiu i de borgonya prefereixen sòls més orgànics (especialment uncinatum) i més llimosos, tot i que en general comparteixen la textura de la tòfona negra.

A tot això hem d’afegir-li la variació provocada per l’orientació, l’altitud i la latitud. A més altitud i més al nord (condicions més fredes i humides), la maduració es retarda.

Si l’anteriorment exposat fos cert, el cicle de fructificació i maduració de la tòfona d’estiu és molt més curt que la d’hivern, al voltant d’uns 5 mesos, i potser menys estricte quant a condicions meteorològiques. Els tofonaires saben bé que si segueix plovent al juliol i agost, major nombre de tòfones d’estiu arriba a madurar i la campanya s’allarga. És possible que algunes fructificacions que no puguin desenvolupar-se i madurar per unes condicions meteorològiques adverses, entrin en un estat de latència fins a noves condicions favorables, la qual cosa podria explicar l’arbitrarietat d’algunes recol·leccions.

De cara al seu cultiu la tòfona d´estiu es planta associada a alzina, roure i pi pinassa a densitats baixes (200-300 peus/ha), mentre que la de Borgonya es planta amb roures, avellaners i pins (nigra i sylvestris), faig, til·lers i cedres, i a alta densitat, 600-1000 peus/ha (per exemple amb marc de plantació de 4×3, 5×3 o 5×2 metres).
Degut a que la tòfona d´estiu és menys exigent en quant a condicions meteorològiques i en general, ecològiques, el que es reflexa en la seva amplitud geogràfica,  així com la major diversitat genètica, el seu conreu podria tenir més èxit que no pas la negra.